Aquell dijous de tardor boreal de 1929, en Wall Street, el gris del cel es va reflectir als semblants dels que creien que el preu alt d'uns títols en la borsa també significava el creixement de valor.
Va quedar com el dijous negre, aquell 24 d'octubre quan al tancament del mercat gairebé cap títol conservava el seu preu.
La història ho registra com el crack (fallida), quan el preu ja no es correspon amb el valor. ¿Que diables havia passat?
Si tot just un any abans l'eufòria inversionista, acompanyada amb la campanya electoral en USA ponderava que el creixement era infinit, quan Mr. Hoover, el triat del Partit Republicà, prometia que la bonança s'estendria a tot creient en la meravella del capitalisme; en la base que la paraula crèdit té arrel a creure, i calia creure i calia invertir en aquesta creença.
I els bancs, fidels a la mateixa, també prestaven diners per a invertir; si la borsa oferia a tots bonança, per què no participar d'ella, així es feia explícita la generocidad democràtica del capitalisme, que tots poden guanyar. Els bancs, aquells generosos, posaven preu, com no, al seu crèdit igualment alt, i què importava allò, si el mercat de la borsa oferia majors guanys. Anem, tots a guanyar!
Va ser la Reserva Federal, aquella inoportuna descreguda, amb el mateix Hoover al capdavant i alguns escèptics economistes que van inventar el terme bombolla (després inventarien la teoria dels cicles i altres més); ells mateixos, els impulsors de la bonança, van començar a descreure en el capitalisme. Si el preu dels valors pujava com també el preu del diner, cabria el perill d'inflació, aquell fenomen detestable i evitable que podia trencar el suposat equilibri.
Van pujar el tipus d'interès, i amb això va sorgir el desastre. Si el propi organisme creat per a administrar el preu del valor desconfia del seu creixement, llavors, no queda altra que també desconfiar.
La paradoxa és que era impossible administrar tanta bonança. El capitalisme no pot mantenir a tants rics. I van començar les fallides, de bancs i d'empreses, tancament de fàbriques i atur conseqüent.
Els escèptics van pensar que el capitalisme havia de buscar el reajustament (altra nova teoria), les fallides i l'atur serien de necessitat per a netejar el mercat massa especulatiu.
I així quatre anys, fins a les noves eleccions, de les quals va sorgir, com no, u del Partit Demòcrata, Roosevelt. I amb ell un teòric que ha tornat a estar de moda, Keynes i les seves propostes intervencionistes de l'Estat, paraula llarga i detestada pels ortodoxos (si algun queda aquests dies) del liberalisme adamista.
Van Intentar resoldre la crisi del consum; és a dir, perquè el mercat real creixi, calia crear consumidors, i per a això l'Estat havia de fungir de empleador.
A nivell internacional USA havia de fer ús del seu poder, el New Deal i els acords de Breton Woods (ja ho comentarem), la protecció aranzelària i la tornada de capitals.
En altres paraules, exportar la seva crisi. I la resta de països també tenien les seves pròpies crisis, encara que poc els importava.
Tampoc va servir tal estratègia, no va haver manera.
Allende els mars, Alemanya estrenava un nou capdavanter, Adolf Hitler, recolzat en principi per tot els Estats capitalistes amb por al monstre comunista en ciernes.
Davant el proteccionisme d'USA, Alemanya reaccionaria amb una nova política econòmica, l’armamentisme.
És així com USA troba una sortida, recorre al patriotisme i ni Keynes ho pugues evitar, serà l'Economia de Guerra el veritable reajustament. Què importaran els milions que morin i la destrucció dels mitjans de producció, serà en sacrifici del capitalisme que reneixi, que, ja s'entén, no entén de sentiments, només de preus, que no de valor. Encara que, tal com va sentenciar Machado: és de necis confondre valor i preu
Miguel Seguin